Un model de Redacció Distribuïda
Xavier Pujol
Les noves tecnologies ens permeten fer avui coses que, de tant òbvies que són, tot sovint ens passen desapercebudes. I més quan parlem de periodisme.
En una estructura clàssica, d’aquelles que som capaços d’imaginar-nos gràcies al cinema o a la televisió, o bé perquè som de l’ofici o perquè algú ens ho ha explicat, la imatge que ens ve al cap és la d’un espai enorme, lliure d’envans, parets o gàbies per a despatxos tret dels extrems, on hi ha els caps o sales de reunions. És la redacció i en ella, lògicament, hi habiten els editors i els redactors.
Clàssicament, i com més gran és el mitjà, més espai. Ocupat, això sí, per taules, munts de papers apilonats, telèfons, ordinadors (abans, màquines d’escriure), papereres i rellotges amb l’hora dels llocs més significatius del món. Espais immensos on fàcilment és imaginable veure-hi 200 persones parlant, discutint, cridant,passejant, entrant, sortint, escrivint i, curiosament, concentrats en la feina. Així ha estat des de que es van inventar els grans mitjans i així segueix sent en la majoria dels casos.
El naixement de mitjans online dimensionats per poder oferir informació de qualitat a diari està transformant moltes de les rutines clàssiques de treball i, amb elles, el concepte de redacció. Ja no calen aquelles sales enormes; ja no són necessàries taules-llibreria-papereria com les de tota la vida; les converses telefòniques són cada vegada més privades i s’escapen dels controls de centraleta; la vida fora de les redaccions és més intensa que no pas a dins. I molts autors, molts periodistes, prefereixen treballar des d’una altra mena d’entorns, més amigables o més còmodes per ells…
Què veiem, a més? Doncs que a les redaccions dels diaris en paper i a les digitals es treballa diferent. Hi ha cultures diferents i maneres d’enfocar les coses igualment diferents. Xoc cultural? Xoc generacional?
En els mitjans digitals s’aplica una altra economia d’escala. El “control central”, format sobre tot per editors, tècnics i tecnòlegs, configura un espai de treball que recorda més un taller que no pas una redacció, per bé que també hi ha periodistes. I els redactors, sempre que sigui possible, tenen més opció de fer feina de carrer que no pas de taula. Bé, això és el que convindria, malgrat que no tothom ho entén així.
És clar que avui hi ha una coexistència dels dos models, sobre tot en aquells mitjans que tenen dues edicions en curs. I és obvi, també, que sorgeixen discrepàncies en els tractaments, en la visualització i en com s’ataquen els continguts.
Des de Global BCN s’ha pres una decisió eclèctica. Els actes presencials només tenen raó de ser si estan justificats. La resta, això és, els processos, si són mecanitzables ens estalvien la presència. Per tant, només en reunions en les que calgui veure el matís d’un somriure o d’una ganyota, en les entrevistes periodístiques o en l’elaboració de reportatges, cal que el periodista hi sigui. D’alguna manera, recuperem l’essència, el carrer com a protagonista, i deixem la taula per al que s’ha d’encarregar de que la feina quedi polida.
Una mica, com abans, com amb el periodisme de sempre. Canvia que en lloc d’escriure la peça a la redacció, es pot fer des de casa, com ho fan els corresponsals de tota la vida. I si això és així, que siguis treballant a Londres, a Washington, a Shangai o a Kigali és, en el fons, un enriquiment. Si en comptes de tenir-ne 200 a redacció, els tinc repartits pel món, molt millor, no? D’això se’n diu redacció distribuïda. Un somni per a un editor.
Xavier Pujol Gebellí
Global BCN