Ja fa temps que vaig parlar de l’ATC. Vaig predir que seria un tema complicat i, no és per tirar-me floretes, però evidentment ha portat problemes.

Ningú el volia, era massa perillós. Es perdia qualitat de vida, afectava a la salut i no sé quines coses més. Al posar els calers damunt la taula sembla que tot això ja no és tan important.

Personalment, penso que l’energia nuclear és massa perillosa, insegura. Ens pot dur molts problemes, i tenint alternatives no veig perquè l’hem de seguir utilitzant.

Què m’importa si els altres països no hi volen renunciar! A mi m’importa la meva terra, és de l’única que me’n vull sentir orgullosa i el que facin els altres m’és igual.

L’aposta per la construcció de l’ATC em decepciona una mica perquè és una aposta clara per l’energia nuclear. Ttampoc em sembla una catàstrofe terrible, el debat encara és obert i ningú aconsegueix tenir més raó que l’altre.

Podeu aprofitar el cap de setmana per consultar el bloc de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC), una molt bona pàgina. Però sobretot, us recomano que llegiu aquest article i els comentaris que hi fa la gent, és una molt bona discussió sobre l’energia nuclear. Us pot ajudar a aclarir-vos, a reafirmar-vos i, fins i tot, a canviar d’opinió! Això ja depèn de vosaltres.

Avui dilluns s’acaba el període d’exàmens i es reprenen les classes. Evidentment, i per variar una mica, ha fallat un professor. No hi ha classe.

Agafo la Vanguardia i me’n vaig al bar. Sempre miro el què destaquen de la lavanguardia.es. Llegeixo el següent: “Se dispara la demanda de búnkers en España por las teorías apocalípticas del 2012”.

Me quedat al·lucinant. He entrat al web de La Vanguardia i m’he trobat amb aquesta notícia.  Després de llegir-me-la tota i de mirar la pàgina web del G.S.E. 2012, no puc parar de riure.

Penso que són massa catastrofistes. No arribarem mai a necessitar búnkers i, si mai en necessitéssim, seria perquè ha passat alguna cosa molt grossa i, per tant, no valdria la pena continuar habitant el planeta. Hi ha assumptes molt més prioritaris que no pas construir búnkers públics per si de cas.

Que el món està malament això ja ho sabem. Enlloc de mirar de salvar “el propi cul” s’hauria de mirar de salvar el planeta. Sinó, on es pensen que viuran?

Que per què creuen això? Potser aquest vídeo us ajuda a entendre’ls millor…

Els dilluns sempre porten males notícies. Bé, no per a tothom. Mentre em preocupo pel meu futur, per la meva pensió, sé segur que un munt d’entitats i empreses privades s’estan fregant les mans davant del regal que els hi ha fet el govern. Estic segura que quan m’arribi l’edat de les vacances eternes, no m’atreveixo a dir quina, no tindré una pensió de jubilació. O sí, però mínima.

Avui per avui, confiar en el sistema de pensions espanyol sembla una de les tonteries més grans que es poden fer. Vista la situació, el més sensat serà que cadascú es procuri una jubilació, no senyor ZP?

Realitat o una estratègia més del govern per ajudar a sortir als bancs i a les empreses financeres de la crisi? Tant de bo fos una estratègia política, perquè si no el futur que ens espera pot ser molt i molt trist…

Per fi surt al mercat. És un nou gadget, que en dirien molts. Aconseguirà imposar-se o no li farem ni cas? Us el presento amb un vídeo d’Andreu Buenafuente, però clicant aquí també podreu consultar un molt bon article sobre el producte. Personalment, l’iPad no m’acaba de fer el pes, no el trobo tan útil com el pinten. Ara bé, si es posa de moda segur que no podré viure sense ell… com som, no?

La CNN, en el seu súperreportage sobre Haití, ha penjat uns vídeos que permeten fer una visió de 360º. La nova tecnologia s’obre pas. Noves formes, noves sensacions.

Són una sèrie de 5 vídeos (aneu mirant de tant en tant, perquè dilluns només n’hi havia quatre) que permeten veure com ha quedat Haití després del desastre, com es comença a organitzar la gent i com encara queda molta feina per fer.

Penjo un dels vídeos aquí sota, agafeu el control, decidiu vosaltres què voleu mirar. Càmera, mouse… i acció!

Estic contenta de ser catalana. Diuen que els catalans som el resultat d’unir la rauxa i el seny. Ara bé, de vegades aquesta combinació falla, no acaba de quedar ben lligada, i és quan els catalans fem les “catalanades”.

L’última “catalanada” ha sortit de l’alcaldíssim, el senyor Jordi Hereu. L’alcalde de la ciutat de Barcelona vol que els Jocs Olímpics d’Hivern de 2022 se celebrin a casa nostra.
En principi no sembla cap disbarat, però si analitzem la situació un moment veiem que les previsions sobre el clima pel 2022 no són gaire esparançadores.

No sé si és que el senyor Hereu té algún problema d’audició, però Barcelona és una de les ciutats més actives pel que fa a la celebració d’actes on el canvi climàtic és el principal protagonista. Així, mentre les diferents organitzacions i institucions es reuneixen i busquen solucions per fer front a la pèrdua imminent de neu de les nostres estacions d’esquí, el motivat de l’Hereu presenta candidatura pels jocs d’Hivern.

Com diria la Rahola: “homeeeeeeeeee…!!!”

Sincerament, no sé si es tracta d’una qüestió de calers, com ens ho pinta la gent d’El Jueves. Només sé que estem a punt de fer un dels ridículs més grans de la història: presentar-nos com a seu per uns Jocs Olímpics d’Hivern sense saber si podrem oferir neu (de bona qualitat) a la resta del món.

Estic molt emocionada. Avui a les tres m’han convidat a l’estrena de la pel·lícula Avatar, una superproducció que fa molt de temps que s’està esperant.
Em moro de ganes de veure el resultat de tota aquesta nova tecnologia que han desenvolupat per fer Avatar. També de tot l’univers Na’vi que ha creat James Cameron. Ah…. encara no sabeu de què parlo? Però si ja té quatre nominacions als Globus d’Or i ni tan sols s’ha estrenat!
Disfruteu d’aquest petit tastet, que jo me’n vaig al cinema a confirmar el que espero!
Fins dilluns.

Per fi ja va començar la cimera de Copenhaguen sobre el Canvi Climàtic. Espero que entre tots els polítics estableixin les solucions al problema i marquin una direcció ben clara a seguir. Però d’això ja en parlarem més endavant, quan tinguem les conclusions damunt la taula.

El què m’agradaria comentar avui són totes aquestes campanyes que acomanyen el ’show’ que munten els nostres polítics ‘faranduleros’. N’hi ha una que em crida especialment l’atenció. L’han anomentat “Fés sentir la teva veu”. Pots enviar una pregunta, en text o en vídeo, pels polítics i activistes que participen en aquesta Cimera.

Està molt bé crear consciència i fer-nos sentir útils, però no crec que realment escoltin la nostra veu. Amb prou feines s’escolten entre ells, ens hem de creure que a nosaltres ens faran cas? Està clar que no.

Si voleu participar d’aquesta campanya aquí teniu el link, només heu de clicar al vídeo.

Vídeo propaganda (anglès)

Per fer més el ‘paripé’

De la mà de Google ens arriba l’últim crit en buscadors d’imatges.

Semblava que Google havia trobat la clau amb l’aplicació “Buscar imatges similars”. Però el Bing Visual Serch de Microsoft li va passar pel davant. El cercador era molt més visual i intuitiu que el clàssic índex de Google.

Però el gegant incansable ha tornat a fer un pas que el situa en el primer lloc de la innovació. Ja està disponible (en versió beta) Google Image Swirl. És una nova manera d’entendre la recerca d’imatges per internet. Totalment visual i intuitiva.

Si consulteu el bloc de Google veureu que defineixen Swirl com una forma més ràpida i divertida de cercar imatges. De moment està en proves i no se sap si s’arribarà a establir o no. Abandona la idea tradicional de cercar una imatge. Ara Google presenta grups d’imatges relacionades. L’usuari decideix quin grup és el que vol consultar, evitant empassar-se un munt de fotografies que no tenen res a veure amb la seva cerca.

 A mi m’agradat molt i penso que el futur s’encamina cap aquí.

P.D: a veure si Microsoft és capaç de respondre…

L’últim concert d’U2, el que va ser retransmès per YouTube, m’ha fet pensar.
El debat sobre la propietat intel•lectual està a l’ordre del dia. Per una banda tenim opinions com la de la gent que diu compartir és bo i, per l’altra, opinions com la de la SGAE.

U2 va oferir el concert de forma gratuïta per Internet, i ha estat tot un esdeveniment. No és que no s’hagués fet mai, però són els U2, i tot el que fan és notícia i porta cua. Molts grups pengen els seus CD a Internet, ofereixen actuacions gratuïtes i duen a terme una sèrie d’iniciatives que, en principi, sembla que no els afavoreixen.

Els artistes i tot l’equip que els envolta viuen dels drets de la propietat intel•lectual. Ha arribat l’hora de buscar alternatives, perquè renunciar a l’intercanvi d’arxius seria un error. La lliure circulació de música, llibres i vídeos és fantàstica. El fet de poder-la gaudir ens apropa més a un estat de benestar ple de comoditats i no ha per què ser a costa dels altres. Si es vol la fórmula es pot trobar, i d’idees n’hi ha. Es pot seguir la política dels Creative Commons (paga només si en vols fer un ús comercial), o  també es podria explotar més el màrqueting de l’artista, com Madonna, que va treure una línea de roba, o com molts cantants que fan la seva colònia. En fi, que hi ha 1.000 possibilitats. No renunciem a allò que la tecnologia d’avui ens pot oferir, no tanquem les portes al progrés i que els carcamals, defensors de la propietat intel•lectual, abandonin lentament un discurs que està més que desfasat.