JORDI SABATER PI
Maria S.
Ahir va morir el que molts anomenen l’últim naturalista. Jo no sé si és l’últim naturalista o no, però sí que sé que Jordi Sabater Pi va destacar per una gran carrera d’èxits, amb molts esforços i un gran treball de camp.
Suposo que la majoria de gent el reconeix per haver dut a Floquet de Neu al Zoo de Barcelona. Per ell, en realitat, no va ser més que una anècdota: “yo he publicado más de 150 trabajos científicos, y del gorila albino sólo he publicado uno”. Així que des d’aquí el volem recordar exaltant tot allò que ell valorava de la seva carrera, i no la pura casualitat que el va dur a ser el “pare de Floquet de Neu”
La Universitat de Barcelona va penjar al web una col•lecció de llibretes, escrits i dibuixos que Sabater Pi els va cedir.
Publicat en 24 agost 2009 at 13:54
Vaig tenir la sort de conèixer Sabater Pi quan tot just l’acabaven de passar a emèrit a la Universitat de Barcelona. I vaig tenir la sort de visitar-lo a casa seva, un autèntic museu ple de fotografies, dibuixos, objectes i escultures que feien petites les parets i les estades. Era tot Africa, molt probablement la seva casa -la de veritat- més que no pas el pis on residia a Barcelona. De Floquet de Neu en parlava més aviat justet; en canvi, de les seves granotes gegants, de les formigues dotades de cultura, de flora i fauna, i sobre tot dels seus amics els ‘fang’, podia passar-s’hi hores.
Sabater Pi va tenir la sort de tenir grans etnòlegs i arqueòlegs com a coetanis. Entre altres, els protagonistes d’històries tan inversemblants i aventureres com les de les grans defensores de goril·les (Dianne Fosey) i dels ximpanzès (Jane Goodall), o del descobridor de Lucy (Donald Johanson). I malhauradament, la dissort de dependre administrativament d’un país, Espanya, que en aquella època valorava entre poc i gens la ciència.
Va ser, per desgràcia d’ell i de tots nosaltres, un home que va viure fora de lloc, per bé que no d’època. Es mereix un racó a la memòria.