ISCR
Maria S.
Des d’aquest matí que estic sorpresa. En una de les columnes del diari El Periòdico he llegit que a Barcelona hi ha l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Encara al·lucino.
No entenc com poden combinar ciència i religió. Digueu-me vosaltres com es lliguen objectivitat i subjectivitat. No es pot, són fanfarroneries. Un últim intent per mirar de cridar l’atenció i arreplegar quatre alumnes que no saben com ocupar el seu temps.
D’aquests instituts superiors no només n’hi ha a Barcelona, sinó que estan escampats arreu de l’Estat, a Tarragona, València, Mallorca… En fi, un desastre.
Mirant els plans d’estudis, suposo que introdueixen la paraula ‘ciència’ perquè toquen les ciències humanes. Mai fins ara he entrat en aquest debat, però al meu entendre les ciències humanes són considerades pseudociències. La sociologia, per exemple; per més que ho intenti, serà sempre una pseudociència. Encara que intenti aplicar el mètode científic al seu sistema de treball, els resultats seran subjectius. Mai podrà mirar-se objectivament l’objecte d’estudi, ja que el propi investigador forma part de la mostra que estudia.
El que sí que trobo ridícul és que es parli de ciència religiosa o, pitjor encara, de ciències religioses. On és el rigor científic i la validesa del mètode si el que s’estudia és una il·lusió, una esperança, un acte de fe o, per tancar l’enumeració, un ens imaginari?
D’aquí venen les veus que s’alcen en contra de la veritable ciència, l’objectiva i experimental; la que, tot i distant amb la societat, es volca en l’Home i treballa per oferir-li una millor comoditat i qualitat de vida.
Els errors, els disbarats i les incongruències s’han de tenir presents, però no per divulgar-les, sinó per evitar que es tornin a repetir.