El ‘no’, fora de joc
À.M.
L’aventura de les cèl·lules mare, embrionàries, adultes o pluripotents, ha obert les portes de l’esperança. La fe s’ha convertit en una possibilitat de millora tangible per les persones que pateixen determinades síndromes i/o alteracions genètiques. Per elles i pel seu entorn més proper.
L’escletxa que ha encetat la recerca desbanca el ‘no’. Allunya l’opció del conformisme. De l’aprendre a viure segons les lleis que ens ha proporcionat la natura. Perquè mentre el nostre món avança per ser més ecològic i menys artificial, la medicina emprèn el camí de l’enginyeria genètica.
Som a tocar la immortalitat? No de la vida eterna a la Terra, sinó d’una existència lliure de malaltia. D’una biografia on es desapareix quan el cos es cansa, no quan emmalalteix. Fins a quin punt ens assumim com a éssers infal•libles? Vivim sense pensar en la daga. O circumstancialment. I quan s’apropa al coll, aleshores moltes fantasies esdevenen plausibles. La resposta sempre acaba sent la mateixa: “És humà. Per damunt de tot volem viure”.
Aquesta necessitat ha afavorit el desenvolupament de clíniques i centres sanitaris fraudulents que prometen tractaments genètics inexistents. La desesperació per una mala qualitat de vida o per sentir-se diferent alimenta el turisme de cèl•lules mare. No al no. És normal.