L’aventura de les cèl·lules mare, embrionàries, adultes o pluripotents, ha obert les portes de l’esperança. La fe s’ha convertit en una possibilitat de millora tangible per les persones que pateixen determinades síndromes i/o alteracions genètiques. Per elles i pel seu entorn més proper.
L’escletxa que ha encetat la recerca desbanca el ‘no’. Allunya l’opció del conformisme. De l’aprendre a viure segons les lleis que ens ha proporcionat la natura. Perquè mentre el nostre món avança per ser més ecològic i menys artificial, la medicina emprèn el camí de l’enginyeria genètica.
Som a tocar la immortalitat? No de la vida eterna a la Terra, sinó d’una existència lliure de malaltia. D’una biografia on es desapareix quan el cos es cansa, no quan emmalalteix. Fins a quin punt ens assumim com a éssers infal•libles? Vivim sense pensar en la daga. O circumstancialment. I quan s’apropa al coll, aleshores moltes fantasies esdevenen plausibles. La resposta sempre acaba sent la mateixa: “És humà. Per damunt de tot volem viure”.
Aquesta necessitat ha afavorit el desenvolupament de clíniques i centres sanitaris fraudulents que prometen tractaments genètics inexistents. La desesperació per una mala qualitat de vida o per sentir-se diferent alimenta el turisme de cèl•lules mare. No al no. És normal.

Ja ningú dubta que el centre de gravetat del planeta s’està desplaçant cap a Orient. El desenvolupament econòmic que va iniciar Japó ha servit de catalitzador per a una revolució sense precedents que afecta gairebé a la meitat de la població mundial. Àsia ja no és només la fàbrica del món, en la qual centenars de milions d’éssers humans són explotats per produir el que es ven als “tot a cent”. Ara busca liderar el món de la innovació, en totes les seves vessants. Ser testimoni directe d’aquesta profunda transformació és un privilegi excitant.

Avui fa exactament deu anys que vaig trepitjar per primera vegada Àsia. Aleshores en tenia 19, i encara em sorprenc que pogués comptar amb la companyia d’un altre amic, un altre ‘pringat’, que es va sumar a una aventura que ens va obrir els ulls. Arribàvem a Hong Kong sols, sense haver agafat uns palets xinesos en la vida i amb un vocabulari xinès que es reduïa a “necessito anar a l’Ambaixada d’Espanya, gràcies”. Res d’agències de viatges ni reserves d’hotel. Aterràvem a una ciutat de sis milions d’habitants amb dues motxilles i 150.000 pessetes que havien de durar-nos cinc setmanes i portar-nos als quatre punts cardinals del país.

El primer dia ja vaig descobrir que els xinesos ni són grocs ni van tocats amb barret cònic. En poques hores van caure desenes de tòpics, entre ells el del subdesenvolupament. La càmera de fotos disparava sense parar, i teníem dificultats per mantenir la baba a la boca.

L’experiència va donar un tomb a la meva vida. Vaig abandonar els estudis d’Enginyeria Industrial per matricular-me a Periodisme gràcies a una pirueta administrativa, i Àsia es va convertir en una segona casa que m’anava desvetllant els seus secrets a poc a poc. Excepte pels corresponsals de l’agència EFE, no hi havia encara periodistes espanyols al continent. La raó era senzilla: no hi havia interès. Greu error.

Les primeres col•laboracions que vaig publicar a mitjans regionals bascos tractaven temes banals, merament turístics. “Envia’ns coses curioses. Si mengen molt arròs, com és la Gran Muralla … “. Res d’economia o política, i poques vegades temes socials es colaven a les pàgines de diaris que miraven cap a Europa, Llatinoamèrica i Estats Units.

Van haver de passar tres o quatre anys perquè, primer Xina i després Índia, comencessin a fer-se un lloc a totes les seccions de la premsa espanyola. L’ingrés a l’Organització Mundial del Comerç i el repte de celebrar uns Jocs Olímpics van suposar un rude despertar a la realitat. Espanya, sempre tard, va començar a interessar-se pel que succeïa a l’Extrem Orient. Les empreses van iniciar un precipitat desembarcament als gegants del continent, i de sobte van començar a amuntegar les peticions d’anàlisi.

Ara, Global BCN va un pas més enllà i considera la necessitat d’informar sobre el que succeeix en el terreny científic, tecnològic i mediambiental d’Àsia, així com els efectes que tenen tots ells en la societat. Sens dubte, un repte excitant que sorprendrà a molts. El continent s’ha bolcat a la R + D + i, i no passarà molt temps fins que es posi a l’alçada dels països més desenvolupats. Sens dubte, hi ha molt per explicar.