Hereu és a Vancouver . Ple d’il.lusió, ple d’alegria. Igual que un nen petit, podríem dir que està ‘flipant’ amb tot el que veu. Li fa molta il·lusió aconseguir els JJOO d’hivern de 2022. Pobre infeliç, mireu-lo que emocionat que està:

Els seus companys de partit no deuen saber com dir-li: “Hereu, que no tindrem neu”, “Hereu, que els Pirineus no tenen les infrastructures suficients”, “Hereu, no marxis, que l’ambient està molt crispat”, “Hereu, abandona, que els ‘maños’ s’estan enfadant”. Res a fer, no pararà fins que el Comitè Olímpic Espanyol li digui que no pot ser i li doni la candidatura a Saragossa.

En el fons m’agradaria que ens donessin la candidatura i, més encara, que finalment Barcelona sortís escollida com a seu. Per fi l’alcalde se sentiria realitzat i es retiraria de la primera línea política, per fi s’arreglarien totes les carreteres dels Pirineus i per fi els nostres esquiadors tindrien bones instal·lacions.

Ja veig que sí, que hi ha coses bones, però penso que presentar la candidatura tenint només un esportista de neu reconegut és molt pobre. Diu molt sobre com les administracions han estat cuidant els esports de neu… i no crec que al ‘coit’ li sembli massa bé.

D’on surt l’interès dels Jocs? Cada cop tinc més la sensació de que l’Hereu és un pobre titella del PSC que pretén esgarrapar una bona subvenció per dur a terme les obres que fa tants anys esperem.

Segur que encara podem seguir confiant amb aquest govern quan ens diu que la ciència és el futur? Ni jo ni ningú. Veient com de bé coneixen la ministra, em sembla que la situació no canviarà… o és que té un “mote”, la tita Garmendia?

Pel senyor Alonso, de tot cor i perquè s’informi una mica:

Hem vist sabates que podien inflar-se, sabates que al caminar fan llum, sabates amb rodes… pensant que ja no ens quedava res més per veure arriba l’última sensació en calçat de la mà de Gabriel Dishaw.

És un artista que es dedica al Junk art. Consisteix en crear escultures a partir de materials que ja no serveixen. Gabriel s’ha especialitzat en el calçat. Ara, grans marques com Nike o Addidas li encomenen rèpliques dels seus models més mítics.

Realment les trobo fascinants, però ja em transpirarà bé el peu?

Sortia avui al  El Periòdico la notícia. Creure en la teoria de l’evolució i en Deu a la vegada deixa de ser incompatible i incoherent. Déu creà els éssers i aquests han anat fent, aquesta és la conclusió que s’extreu de l’enquesta realitzada a 10 països.

Fern Elsdon-Baker, historiadora de la ciencia, és qui ha dut a terme aquest estudi. Us deixo el link d’un parell d’entrevistes que li van fer fa un temps.

entrevista1                                     entrevista2

Avui estava fent una ullada al web de Global i m’ha cridat l’atenció la crítica que tenen penjada sobre el documental Una cierta verdad, del director Abel Garcia Roure.
He estat tota la meva vida envoltada d’esquizofrènics. La meva mare és psicòloga especialitzada en aquesta malaltia. Ella no els recepta medicaments, però crec que la tasca que fa és tan o més important que la que es du a terme al Parc Taulí de Sabadell.

El documental mostra el que la majoria de gent coneix sobre l’esquizofrènia però, a més, en mostra la pitjor cara, la qual cosa fa que la gent “sana” els agafi més aversió.

Al matí, la mare passava consulta en un petit despatx de Lesseps; a les tardes feia tallers en grups. Amb el pas dels anys aquests tallers s’han convertit en una gran empresa, on la facturació en compta en milions d’euros. Tots els seus treballadors són esquizofrènics. Van a treballar cada dia, es relacionen i porten una vida completament normal. Veuen la necessitat de la medicació i ningú els obliga a prendre-la.
L’esquizofrènia té moltes cares, se la pot mirar des de molts punts de vista, i Una cierta verdad només mostra una cara de la malaltia sense tenir en compte molts d’altres aspectes.

Ahir va morir el que molts anomenen l’últim naturalista. Jo no sé si és l’últim naturalista o no, però sí que sé que Jordi Sabater Pi va destacar per una gran carrera d’èxits, amb molts esforços i un gran treball de camp.
Suposo que la majoria de gent el reconeix per haver dut a Floquet de Neu al Zoo de Barcelona. Per ell, en realitat, no va ser més que una anècdota: “yo he publicado más de 150 trabajos científicos, y del gorila albino sólo he publicado uno”. Així que des d’aquí el volem recordar exaltant tot allò que ell valorava de la seva carrera, i no la pura casualitat que el va dur a ser el “pare de Floquet de Neu”

La Universitat de Barcelona va penjar al web una col•lecció de llibretes, escrits i dibuixos que Sabater Pi els va cedir.