Avui dilluns s’acaba el període d’exàmens i es reprenen les classes. Evidentment, i per variar una mica, ha fallat un professor. No hi ha classe.

Agafo la Vanguardia i me’n vaig al bar. Sempre miro el què destaquen de la lavanguardia.es. Llegeixo el següent: “Se dispara la demanda de búnkers en España por las teorías apocalípticas del 2012”.

Me quedat al·lucinant. He entrat al web de La Vanguardia i m’he trobat amb aquesta notícia.  Després de llegir-me-la tota i de mirar la pàgina web del G.S.E. 2012, no puc parar de riure.

Penso que són massa catastrofistes. No arribarem mai a necessitar búnkers i, si mai en necessitéssim, seria perquè ha passat alguna cosa molt grossa i, per tant, no valdria la pena continuar habitant el planeta. Hi ha assumptes molt més prioritaris que no pas construir búnkers públics per si de cas.

Que el món està malament això ja ho sabem. Enlloc de mirar de salvar “el propi cul” s’hauria de mirar de salvar el planeta. Sinó, on es pensen que viuran?

Que per què creuen això? Potser aquest vídeo us ajuda a entendre’ls millor…

Aquestes són les noves imatges que podrem veure properament als paquests de tabac. Sembla que sí, que la cosa és seriosa i que el govern té la voluntat de fer-nos deixar el vici.

Celebro la bonanova, però com a fumadora sé que seran pocs els que deixaran de fumar per estalviar-se aquestes imatges. Si realment voleu que deixem de fumar, l’única solució és que ens feu rascar la butxaca. És trist, però així són les coses i així les transmeto.

Quina gràcia al llegir la notícia d’ahir sobre els raigs còsmics. Em vaig enrecordar de tot el tema de la Confederació Galàctica. Fixeu-vos en aquest vídeo:

Hi ha tot un seguit de gent que es pren molt seriosament l’existència d’una Confederació Galàctica que vetlla per la Pau universal i ens prepara per la transició/ascenció…

Jo només n’he sentit a parlar d’oïdes, no m’he molestat en investigar-ho més a fons. Però des del primer moment ja es veu que no hi ha per on agafar-ho. Aquest vídeo que us he penjat és el més seriós que tenen. Tot això em sona molt a secta i religió, a ‘anada d’olla’, com diríem el jovent. Hi ha algú que cregui en la veracitat de la Confederació Galàctica?

El Centre d’Investigació Cardiovascular (CSIC-ICCC) de Barcelona ha desvetllat ja els guanyadors de cardioCÒMIC, el primer concurs de còmics sobre recerca i malalties cardiovasculars.

Els participants que s’han animat a presentar un còmic han estat 23. El concurs no era gens fàcil, ja que les temàtiques de les obres presentades (limitades a 6 pàgines) havien de girar entorn el sistema circulatori i les malalties cardiovasculars.

El concurs estava organitzat per categories, fixades segons les edats dels participants. Han creat una galeria a Flickr, si seguiu aquest enllaç podreu consultar les obres seleccionades.

Tot i que la participació ha estat un pel escassa en faig ressó, perquè iniciatives com aquestes són les que ajuden a divulgar i acostar la ciència a la societat. De fet, el guanyador no és un estudiant de ciències, sinó de Belles Arts.

El que seria genial és que el jovent s’enganxés i s’aficionés a participar en activitats i concursos com aquests. Per poder crear aquestes petites obres, els joves autors primer s’han de formar, després pensar i, finalment, aglutinar-ho tot, donar-li un sentit i plasmar-ho. Fantàstic.

P.D. M’encanten totes i cadascuna de les obres.

El final de les vacances de Nadal és molt traumàtic. Butxaques buides, panxa plena i el fantasma del biquini i de la culpabilitat atacant de nou des de la reraguàrdia. Un dels propòsits més repetits és el d’aprimar-se, tant se val que siguin els tres o quatre quilets de Nadal com els deu que portem arrossegant tota la vida. La qüestió és perdre pes. I perdre’l ja. Cada gener la mateixa cançó, i cada gener es converteix en agost per les empreses que es dediquen a comercialitzar productes com els del vídeo que us penjo a continuació:

Prou, s’ha acabat. Desmitifiquem el mite que fa creure a bona part de la societat que suar és el mateix que aprimar-se. No!

Que “suar aprima” és una falsa creença, elimineu aquesta idea del cap. Intentar aprimar-se suant és una absoluta contradicció ja que, a sobre que no t’aprimes (perquè tota l’aigua que perds l’has de recuperar), et pots complicar molt la vida, perquè pots acabar provocant una deshidratació severa del cos.

És cert que cada litre d’aigua que perdem també equival, més o menys, a un quilogram de pes perdut. La deshidratació ens proporciona una pèrdua de pes ràpida, però no eficaç o real. L’aigua és necessària i, si l’organisme vol funcionar correctament, mirarà de recuperar-la. Des d’aquí us recomano l’única solució que hi ha per baixar el pes: una dieta saludable i exercisi físic. Bé, i si no també podeu provar de seguir aquesta teràpia alternativa que he trobat al YouTube. Si a algú li funciona que m’avisi… Bon any a tothom!!!

Ahir, tot i haver-hi el derbi vaig fer la rutina de cada diumenge al vespre. Em vaig mirar el documental del 30 minuts. El d’ahir es titulava La Fàbrica.
Normalment m’agraden bastant però el d’ahir no em va convéncer en absolut. He de recóneixer, tot i que em fa una mica de vergonya, que no coneixia tota la problemàtica dels residus químics del pantà de Flix. Em sembla un problema de primera prioritat, és gravíssim.
El documental em va posar al tanto de la situació però trobo que li va faltar aquell punt de denúncia, aquell mostrar les evidències i treure les vergonyes.
Em sembla molt bé que la Fàbrica sigui tant important pel poble, però davant la magnitud del problema penso que haurien hagut de dedicar gran part del reportage a parlar sobre l’extracció dels residus, a descobrir i explicar clarament què és el què ha passat, demanar responsabilitats pels retards i no aprofundir tant en la relació Fàbrica-poble.

M’he estat informant una mica més del problema i només n’extrec una conclusió: el principal culpable de tot això és l’empresa química, actualment Ercross i antigament Erkimia, que s’ha dedicat a abocar els residus al riu sense cap mena de mirament ni control fins arribar al punt d’atemptar contra la salud pública dels habitants de la zona i contra el medi ambient.  Ara bé, no són els únics responsables. Un cop entren en joc les adimistracions denunciant el problema es tornen còmplices del delicte ja que l’únic que fan és donar llargues. Les obres d’extracció ja haurien d’estar acabades i ni tan sols han començat. Un problema que queda gran a tothom, una pilota que es passa de mà en mà perquè ningú la vol. És patètic que amb els anys que fa que es coneix aquest desatre no hi hagi hagut cap polític que es decideixi a actuar.

Em vaig quedar amb una frase del documental, no recordo qui la diu i no la cito textualment però més o menys deia: “està clar que s’ha d’intervenir i s’ha de tenir en compte que no fer res ja és una intervenció.” Té tota la raó del món. Aquí només s’arreglen els problemes quan ja no es poden amagar més, quan exploten a les mans.

Després del reportage-documental veiem que a Flix tenen més problemes a part d’un minidelta de residus químics. Són problemes de dependència econòmica del poble envers la Fàbrica. Segurament si la majoria del poble no depengués d’aquesta Fàbrica ara mateix no estaria escribint aquest post. És ridícul el que la gent arriba a fer pels diners.

“Qui la fa la paga, tingui o no tingui poder”, aquesta hauria de ser la primera premisa de les administracions. Reactivar l’economia d’un poble no és fàcil ni barat, com tampoc extreure tots els residus sedimentats al pantà de Flix, però és el què s’ha de fer. Tan difícil és adonar-se que val més gastar-se els quartos que no pas carregar-nos el planeta?

Per saber-ne més

Des d’aquest matí que estic sorpresa. En una de les columnes del diari El Periòdico he llegit que a Barcelona hi ha l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Encara al·lucino.

No entenc com poden combinar ciència i religió. Digueu-me vosaltres com es  lliguen objectivitat i subjectivitat. No es pot, són fanfarroneries. Un últim intent per mirar de cridar l’atenció i arreplegar quatre alumnes que no saben com ocupar el seu temps.

D’aquests instituts superiors no només n’hi ha a Barcelona, sinó que estan escampats arreu de l’Estat, a Tarragona, València, Mallorca… En fi, un desastre.

Mirant els plans d’estudis, suposo que introdueixen la paraula ‘ciència’ perquè toquen les ciències humanes. Mai fins ara he entrat en aquest debat, però al meu entendre les ciències humanes són considerades pseudociències. La sociologia, per exemple; per més que ho intenti, serà sempre una pseudociència. Encara que intenti aplicar el mètode científic al seu sistema de treball, els resultats seran subjectius. Mai podrà mirar-se objectivament l’objecte d’estudi, ja que el propi investigador forma part de la mostra que estudia.

El que sí que trobo ridícul és que es parli de ciència religiosa o, pitjor encara, de ciències religioses. On és el rigor científic i la validesa del mètode si el que s’estudia és una il·lusió, una esperança, un acte de fe o, per tancar l’enumeració, un ens imaginari?

D’aquí venen les veus que s’alcen en contra de la veritable ciència, l’objectiva i experimental; la que, tot i distant amb la societat, es volca en l’Home i treballa per oferir-li una millor comoditat i qualitat de vida.

Els errors, els disbarats i les incongruències s’han de tenir presents, però no per divulgar-les, sinó per evitar que es tornin a repetir.

Científics del Canadà han aconseguit crear una espècie de raig paralitzador amb efectes reversibles. Introdueixen a l’organisme viu un tipus molècula que paralitza l’animal quan aquest és exposat a una llum ultraviolada. Recupera la mobilitat quan s’exposa a la llum normal. Es creu que pot tenir aplicacions terapèutiques, per exemple en teràpies fotodinàmiques que s’utilitzen per acabar amb el càncer, però no n’estan del tot segurs.

 El professor Neil Branda, principal autor de l’estudi estudi, va dir: “No estic convençut de que existeixi un ús legítim de poder encendre i apagar la paràlisi en els organismes. Però fins que algú em digui el contrari, no em creuré que no existeixi una aplicació vàlida”.

 Em sembla que el senyor Branda veu les coses com no les hauria de veure. Primer de tot, penso que abans de dur a terme un experiment com aquest hauria d’assegurar-se si existeix realment un ús legítim (o no) de la possibilitat d’encendre i apagar un organisme. No pots fer les coses i després preguntar-te si estan ben fetes. Així doncs, espero que el següent pas sigui aparcar l’experimentació i plantejar-se les qüestions ètiques que suposa un estudi com aquest.

 El que no entenc és com es poden realitzar experiments com aquests, que impliquen vides, d’una manera tan lleugera i tan a la valenta. Estan jugant amb la vida d’aquests cucs (i segur que d’aquí un temps inclouran encara més animals) sense saber si realment servirà d’alguna cosa.

 És el tema de sempre, el lema de sempre: Actua i després pensa. Segur que invertir en ciència és avançar cap el progrés? perquè amb aquesta màxima estic segura que no anirem enlloc.

Quants cops us han recomenat l’aigua amb sucre quan teniu “agujetes”?

Avui m’agradaria explicar-vos que l’aigua amb sucre és un remei inútil per la cura dels cruiximents (les “agujetes”).
L’aigua amb sucre (o molts cops bicarbonat) es recomanava perquè es creia que els cruiximents eren provocats per l’acumulació d’àcid làctic.
Quan fem esport el nostre cos genera una substància residual que s’anomena àcid làctic. Abans es creia que, un cop acabada la pràctica esportiva, l’àcid làctic cristal•litzava i formava petits cristalls o agulles (d’aquí deu venir el nom) que es clavaven en el múscul i provocaven dolor. Avui, la ciència ha demostrat que aquesta teoria és falsa. Mai s’han pogut veure aquests cristalls d’àcid làctic. És més, després de la pràctica esportiva, l’àcid làctic que s’ha produït s’elimina al cap d’una o dues hores. Així que si ens bevem un got d’aigua amb sucre després de fer esport estem fent el tonto perquè no serveix de res.
Els cruiximents són petits trencaments de les fibres musculars, en diuen microlesions. Són lesions benignes perquè són un estat pel qual el múscul ha de passar si vol millorar. Al realitzar la pràctica esportiva les fibres més dèbils es trenquen, podriem dir que el cos les elimina perquè no són útils. És per això que sentim dolor i és per això que els cruiximents no tenen remei. L’únic remei que s’ha comprovat que funciona és repetir els mateixos exercisis que ens van provocar els cruiximents però a menor intensitat, així el múscul s’hi va acostumant. Ens podem pendre un antinflamatòri, podem posar-hi fred, hi podem fer un massatge, tot això allegugerà el dolor però no l’eliminarà. El dolor dels cruiximents acaba desapareixent al cap d’uns cinc-set dies, un cop s’han reestablert les microrotures.

Que no et prenguin més el pèl. L’aigua amb sucre no serveix per res, l’únic que faràs si te la beus serà jugar-te una càries.